El Constructivisme (3a reflexió)

Quan es fa referència al concepte de cognició situada, es parla de la idea de que el pensament es troba localitzat en contextos físics i socials. Els processos cognitius s’han de considerar en termes de relacions entre l’individu i la situació i no com una activitat que succeeix només a la ment.

El constructivisme és la base del que s’anomenen programes integrats d’ensenyament, en els quals els alumnes estudien un tema de formes diverses com, per exemple, a través de lectures i redaccions, visites, estudiant els principis científics o els orígens històrics d’un instrument o esdeveniment, etc. Des d’aquest punt de vista, els mestres no ensenyen en el sentit tradicional de situar-se endavant de la classe i impartir els coneixements, sinó que s’ajuden mitjançant materials amb els quals els alumnes es comprometen activament a través de la manipulació i la interacció social.

Un dels conceptes claus dins de la Teoria Sociocultural de Vygotsky és l’anomenada Zona de Desenvolupament Pròxim (ZDP). Aquesta es podria definir com la distància existent entre el nivell de desenvolupament real de l’individu i el nivell de desenvolupament possible que es pot assolir amb l’ajuda d’un professor o un company més destre.

Al principi, el mestre o tutor realitza la major part de la feina, ja que estableix les programacions didàctiques amb els seus objectius corresponents. Però, després, comparteix la responsabilitat amb l’alumne, ja que s’encarrega d’orientar-lo i guiar-lo. A mesura que l’estudiant va aprenent, el professor es va retirant per tal de que pugui actuar de forma independent. A més, incrementarà el nivell de dificultat de les activitats a mesura que l’estudiant domini els fonaments.

Els eixos principals de tota activitat són l’observació, la recopilació i la comparació de dades, la generació i prova d’hipòtesis i el treball cooperatiu (la col·laboració entre els companys és fonamental). El grup visita llocs a fora de l’aula i els mestres col·laboren amb ells en l’elaboració de programes. Els estudiants aprenen a autorregular-se i a plantejar-se fites per tal d’assumir un paper més actiu en el seu propi aprenentatge. A més, supervisen i avaluen el seu propi progrés i exploren els seus interessos amb la intenció de superar els requeriments bàsics que se’ls hi exigeix.

El Constructivisme (2a reflexió)

A continuació, estudiarem i diferenciarem els dos referents més destacats del constructivisme: Piaget i Vygotsky. Malgrat que aquests dos autors s’emmarquen a dins del mateix paradigma, ambdós mostren una visió diferent sobre quins són els elements claus que possibiliten la construcció del coneixement.

Segons Piaget, el desenvolupament humà consisteix en l’adquisició d’esquemes, les estructures cognitives bàsiques que possibilitaran un pensament organitzat i l’acció de l’individu. Aquests esquemes acabaran per determinar quines seran les reaccions de la persona davant d’uns esdeveniments determinats, emmagatzemaran les seves experiències i comprendran la totalitat dels seus coneixements en un moment donat.

Segons Piaget, l’experiència és important en l’adquisició de coneixements, però l’estat de desenvolupament o maduresa en que es troben les estructures cognitives (esquemes cognitius) de l’individu, determinaran, en darrer terme, si aquesta construcció de coneixement es durà a terme o no.

A diferència de la visió introspectiva de Piaget sobre l’adquisició de coneixements, Vygotsky considerava el medi social crucial per l’aprenentatge, ja que, segons aquest autor, l’activitat social explica els canvis en la consciència humana. L’entorn social influeix en la cognició humana a través dels seus instruments: objectes culturals (cotxes, electrodomèstics, etc.), el llenguatge i les institucions socials (escola, església, etc.).

El canvi cognitiu és el resultat d’utilitzar aquests instruments culturals en les interrelacions socials, en la seva internalització i en la conseqüent transformació mental. Si tenim en compte les perspectives constructivistes de l’article anterior, Vygotsky representaria l’enfocament dialèctic del paradigma constructivista, ja que, a diferència de Piaget, recalca la necessitat d’una interacció entre els individus i el seu entorn per tal que es produeixi una construcció del coneixement.

El Constructivisme (1a reflexió)

A continuació, iniciarem les darreres reflexions de l’assignatura Teoria de l’Aprenentatge. Totes elles estaran emmarcades dins de l’anomenat paradigma constructivista, els referents del qual són Piaget i Vygotsky.

En aquesta primera reflexió, estudiarem a fons el constructivisme, els seus postulats i els seus paradigmes. Així mateix, farem referència a aquells elements del cognitivisme que s’han mantingut a dins d’aquest nou paradigma i aquells que s’han posat en dubte.

El principal argument del constructivisme és que els individus formen o construeixen gran part dels coneixements que aprenen i comprenen a partir de les seves relacions entre ells i la interacció amb les diverses situacions que permetran l’adquisició i la perfecció d’habilitats i coneixements.

Es distingeix de les teories conductistes de l’educació que remarquen la influència del medi sobre la persona i de les explicacions cognitives que proclamen la ment com a nucli de l’aprenentatge y que per tant, deixen de banda el context on es desenvolupa. És evident la importància de la ment en la construcció del coneixement, però a diferència de les postures cognitives, el coneixement és fruït de la interacció entre el pensament i el seu entorn. Igualment, podríem dir que l’entorn té la mateixa importància que li atorguen les teories conductistes, encara que el seu paper deixaria de tenir sentit sense una ment i un pensament que el processés i interpretés.

Dins del paradigma constructivista existeixen tres perspectives diferents. L’anomenat constructivisme exogen sosté que l’adquisició de coneixements consisteix en la reconstrucció de les estructures del món extern. Aquest posicionament ressalta la forta influència de l’entorn en la construcció del coneixement a partir de les experiències, de l’ensenyament o l’exposició a models.

Contràriament, existeix el constructivisme endogen, què es defineix la construcció del coneixement com a fruit de la coordinació dels actes cognitius o pensament. Les estructures mentals procedeixen d’altres prèvies i no directament de la informació de l’entorn, és a dir, que no prové del món exterior en forma d’experiències, ensenyament o intercanvis socials. Piaget seria el referent d’aquest posicionament, ja que segons aquest autor, el coneixement es desenvolupa a partir de l’activitat cognitiva de l’abstracció i segueix un procés seqüencial preestablert.

La tercera forma del constructivisme, seria l’anomenat constructivisme dialèctic. Aquest sosté que el coneixement prové de les interaccions dels individus i el seu entorn. Ni les construccions estan lligades al món extern, ni són del tot el resultat de les elaboracions de la ment. Les construccions són conseqüència de les contradiccions mentals que produeixen les interaccions amb el medi.

A mode de conclusió, podem dir que quan parlem de constructivisme a lo millor ho fem sobre una nova forma de cognitivisme. A diferència del pas que es va donar entre conductisme i cognitivisme en la qual es va produir un canvi total sobre la concepció de l’aprenentatge, el constructivisme ha mantingut els elements principals del seu predecessor, amb l’únic afegit de l’entorn com a element d’interacció. Una interacció que possibilitarà la construcció de nous coneixements.

Teories Cognitivistes (2a reflexió)

A continuació, iniciarem las segona reflexió sobre el Cognitivisme. En aquesta, analitzarem breument la teoria cognitiva sobre l’Aprenentatge Significatiu per Recepció d’Ausubel, en la qual, els coneixements previs de l’alumne tenen un paper determinant en el procés d’aprenentatge.

Ausubel era un defensor de la instrucció expositiva, el que en Pedagogia anomenem classes magistrals. A través d’aquesta metodologia, el protagonisme del procés d’ensenyament-aprenentatge recau en el professor, ja que s’encerregarà de que les seves explicacions encaixin amb les experiències prèvies dels seus alumnes per tal de que es pugui dur a terme l’anomenat aprenentatge significatiu.

L’aprenentatge significatiu consisteix en l’adquisició d’idees, conceptes i principis a l’hora de relacionar la informació nova (aportada pel docent) amb els coneixements previs situats en la memòria a llarg termini de l’estudiant. L’aprenentatge es torna significatiu quan el nou material, amplia, modifica o reelabora la informació continguda en la memòria de l’educand.

Les variables com l’edat, les experiències prèvies, la posició socioeconòmica i els antecedents educatius, determinaran si l’estudiant trobarà significatiu, o no, l’aprenentatge.

Segons el model d’Ausubel, és necessari que hi hagi un contacte permanent entre mestres i alumnes. Els primers s’encarreguen de presentar verbalment el material nou, però constantment demanaran respostes (feedback) als estudiants per tenir constància de l’evolució del seu aprenentatge.

Per complementar les exposicions, el professor també haurà d’organitzar correctament les lliçons, exemplificar els conceptes de diverses maneres per assegurar-se de que els estudiants posseeixin els coneixements previs per beneficiar-se de l’ensenyament.

Teories cognitivistes (1a reflexió)

El fet de que el paradigma conductista no pogués explicar molts dels nostres comportaments i processos d’aprenentatge, penso que ha sigut el factor clau què ha propiciat aquest canvi històric cap a un paradigma cognitivista. Més enllà dels estímuls o reforçaments del nostre entorn i la importància que li poguem atorgar o no a les conseqüències dels nostres actes, l’aprenentatge humà engloba una major complexitat.

Com a contraposició del conductisme i les teories del condicionament, han sorgit, al llarg de la història, supòsits que han postulat uns altres principis en relació a la conducta humana. Entre les primeres teories més destacades estarien la Psicologia de la Gestalt i el Conductisme Propositiu de Tolman.

La Psicologia de la Gestalt es centra en la percepció. Segons els gestaltistes, l’aprenentatge és un fenomen cognitiu que es veu afectat per la percepció que tenim cap a allò que ens envolta (coses, persones i esdeveniments). Pel que fa al Conductisme Propositiu de Tolman, ens diu que el comportament humà sempre va orientat cap a un objectiu concret i que, per tal d’assolir-lo, es fa necessari l’encadenament d’un seguit de conductes.

Un altre factor clau en aquest canvi de paradigma és la irrellevància que el conductisme li ha atorgat a la influència del pensament cap a la conducta humana. Si ens centrem en el condicionament operant de Skinner, podrem comprovar com se’ns ofereix una visió incompleta de la conducta humana, ja que no es tenen en compte els processos de pensament de l’home.

Un altre de les possibles causes d’aquest canvi de paradigma podria ser la necessitat de distingir els conceptes d’aprenentatge i d’acompliment, dos termes diferents i que, si prenem com a referència els estudis de Skinner, significarien el mateix.

La necessitat de separar els termes d’aprenentatge i acompliment es déu a que, en la majoria d’ocasions el primer es produeix sense la necessitat del segon. Bandura, a través de la teoria de la Cognició Social ens subratlla la importància del pensament i de l’observació en els processos d’aprenentatge, deixant de costat l’acompliment.

Un altre aspecte que ens hauríem de plantejar sobre els arguments de Skinner es centraria en la necessitat d’un reforç a l’hora d’assolir un aprenentatge, ja que, en moltes ocasions, l’aprenentatge es pot produir sense la necessitat d’un reforçament previ, encara que ens pugui resultar útil a l’hora d’orientar a l’individu sobre quin és el grau d’acompliment de la tasca que està realitzant.

Finalment, caldria fer referència al paper dels errors en el processos d’aprenentatge. Molt al contrari del que pensava Skinner, el qual va dissenyar programes amb la finalitat de que els seus estudiants cometessin el mínim nombre d’errors possible, s’ha demostrat que els fracassos ocasionals serveixen per mantenir la persistència de les persones davant de tasques difícils. És a dir, els èxits no ens informen de les nostres capacitats, en canvi, les dificultats eventuals són un bon indicador a l’hora d’informar-nos sobre quines són les nostres limitacions a superar.

A mode de resum, es podria dir que els factors principals que han motivat aquest canvi de paradigma serien: la rellevància que se li ha atorgat al pensament i la percepció, la desvinculació de l’aprenentatge de l’acompliment d’objectius i la necessitat d’un reforçament previ i la importància del fracàs com a facilitador de nous coneixements, habilitats i actituds.

Teories conductistes

En aquest comentari de text, analitzarem i establirem les diferències entre dos dels autors més destacats pel que fa al paradigma conductista i les seves respectives teories: Pavlov (o Paulov) i la teoria del condicionament clàssic, i Skinner amb la seva teoria del condicionament operant.

El llegat de Pavlov a la Teoria de l’Aprenentatge és el seu treball sobre el condicionament clàssic. Aquest, es tracta d’un procés dividit en diverses etapes. La primera, en el qual un estímul incondicionat (EI) indueix a una resposta incondicionada (RI). Per entendre-ho millor, només cal que ens imaginem la salivació produïda per un gos (RI) en presència d’un tall carn (EI). En segon lloc, s’acompanya aquest estimul incondicionat per un altre de neutral com, per exemple, el so d’una campaneta. Aquesta campaneta, posteriorment, s’acabarà convertint en un estímul condicionat (EC), ja que al sentir-la, el gos salivarà independentment d’estar en presència o no de la carn, és a dir, la salivació del gos esdevindrà una resposta condicionada (RC).

Per justificar tot aquest procés, Pavlov partia de la hipòtesis de que davant d’un EC, es produïa l’activació de les neurones d’una zona del còrtex cerebral vinculada a la regió encarregada d’activar els EI. És a dir, segons Pavlov, existia una relació neuronal entre els centres nerviosos encarregats de gestionar ambdós estímuls.

A diferència de Pavlov, Skinner, a través de la teoria conductista del condicionament operant, descartava la influència exclusiva de la part neurològica a l’hora de determinar una conducta. Segons Skinner, la conducta la determina la totalitat de l’organisme i no les seves parts. A més, va establir dues formes de condicionament ben diferenciades: la de tipus S i la de tipus R.

La de tipus S seria la de Pavlov, caracteritzada per l’aparellament d’un estimul condicionat amb un altre d’incondicionat. En canvi, en la de tipus R, es destaca la importància que l’organisme li donarà a l’efecte sobre el medi d’una conducta pròpia. A diferència de la de tipus S, la conducta de tipus R no ve determinada per l’acció d’un estímul sobre l’organisme, sinó per la implicació que tindrà en el medi. Al contrari de Pavlov, Skinner ens diu que la majoria de les nostres conductes venen determinades per les conseqüències que tindran sobre l’entorn i no pels estímuls que les han antecedit.

Concepte d’Aprenentatge (2a reflexió)

A l’hora d’establir una relació entre els processos d’ensenyament i aprenentatge no puc deixar de pensar en dues de les figures històriques que, segons el meu parer, han marcat la línia de sortida en la cursa cap a la comprensió d’aquests dos conceptes: Plató i Aristòtil.

El primer, emmarcat dins del corrent que posteriorment es va anomenar racionalisme, ens ve a dir que l’aprenentatge de l’ésser humà sorgeix com a fruït d’un procés d’anàlisi i reflexió personal. És a dir, que prové única i exclusivament de la raó, sense l’ajuda dels sentits. Adquirim idees sobre el món que ens rodeja quan reflexiona sobre aquestes.

En canvi, Aristòtil, deixeble de Plató, parteix d’una idea completament contrària a la del seu mestre: l’única font de coneixement és l’experiència. A diferència de Plató, Aristòtil estableix el món extern com la base dels sentits de l’home, com a font de tot coneixement. La teoria filosòfica que engloba aquesta idea de l’aprenentatge s’anomena empirisme.

Com he comentat al principi, des del meu punt de vista, Plató i Aristòtil marquen la línia del que, a posteriori, autors com Descartes, Kant, Loke, Berkeley o Piaget, aniran desenvolupant fins concretar-les en les que actualment coneixem com a les principals teories de l’aprenentatge: conductisme, cognitivisme i constructivisme.

Com veurem en reflexions posteriors, al parlar del conductisme (Pavlov, Ausubel, Skinner) es parteix la idea bàsica empirista en la qual l’entorn, mitjançant els seus estímuls, és qui facilita l’assimilació d’uns coneixements o actituds. De la mateixa manera que, quan parlarem de constructivisme (Vygotsky) o cognitivisme (Piaget) no podrem deixar de banda la importància del pensament, element central del racionalisme.

Concepte d’Aprenentatge

Hola a tots/es,

Aquest és el primer comentari que realitzaré en el marc de l’assignatura de Teoria de l’Aprenentatge del posgrau de Fomació a les Organitzacions de la Universitat de Barcelona. En aquest primer post reflexionarem sobre els principis fonamentals que ha de regir qualsevol procés d’aprenentatge.

El que, en un inici, es manifesta com una pregunta senzilla i de conseqüent resposta simple, no deixa de posseïr certa complexitat. Aparentment, quan ens referim al fet o l’acte d’aprendre ens centrem, d’entrada, en l’element que el protagonitza: l’aprenent o educand. De la mateixa manera, que, quan parlem de l’acte d’instruir, ensenyar o educar, ens podem imaginar de forma immediata la figura de l’instructor, mestre o educador.

A partir d’aquí, resulta inevitable fer una plasmació panoràmica de tots aquells elements personals que afecten a l’educand com a protagonista de tot procés d’ensenyament-aprenentatge, com per exemple, la motivació respecte allò que està aprenent, el com la seva situació personal afecta al seu rendiment en el transcurs d’aquest procés, el seu nivell d’estudis, la seva capacitat intel·lectual, etcètera.

De totes maneres, quan comences a aprofundir en el concepte d’aprenentatge, te n’adones de que més enllà dels condicionants cognitius, socials o emocionals de la persona que aprén, també existeixen elements que afecten, de forma directa o no, a l’acte d’aprendre, com són l’educador -el qual tenim relegat de forma injusta al procés d’ensenyament- , el context on es desenvolupa l’aprenentatge o l’objectiu que justifica l’assoliment de coneixements, habilitats o actituds.

A partir de la meva experiència com a educador podria establir la meva pròpia escala de valors sobre els principis fonamentals que afectarien tot procés d’aprenentatge. Aquests, en principi, serien dos:

El primer principi de l’aprenentatge es centraria en la correcte harmonia de l’educand amb si mateix i el seu entorn. Si aquest posseeix les condicions físiques, cognitives, socials i emocionals adequades, podrà assolir qualsevol objectiu d’aprenentage que es proposi. A mode d’exemple, esmentaria el cas d’una persona que posseeix una gran intel·ligència lògico-matemàtica (Gardner), però que en canvi mostra un grau elevat de desnutrició i que, a més, reb maltractaments constants per part d’algun dels seus cònjugues. Aquesta persona difícilment serà capaç d’assimilar correctament un concepte matemàtic concret, ja que no viu en harmonia amb el seu entorn social i no presenta les condicions biològiques bàsiques que qualsevol èsser humà necessitaria per al seu desenvolupament.

El segon principi es centraria en l’educador i en la seva capacitat de posar-se en el lloc de l’educand. Per tal de que hi hagi una bona transmissió dels coneixements és important que l’educador conegui a fons l’educand: quines són les seves necessitats i motivacions, en quin context social es desenvolupa, quines són les seves capacitats, etcètera. Tot això servirà per poder anticipar-se al obstacles que puguin sorgir durant el procés d’aprenentatge.

Això és tot. Espero que aquest comentari, com els que vindran a continuació siguin de la vostra utilitat.

Salutacions,